PORRADELL

 L'all silvestre, Allium ampeloprasum, és una excel·lent verdura silvestre.

INNOCÈNCIA PERDUDA

La candidesa, l´oferiment franc i obert. Broten, plantades per mans humanes, darrera un maset.

Ja no hi són. Aquest dematí les han tallades.

La innocència, perduda.

Lilium candidum.

PIRENAICA...

Una petita tulipa; bé, no exactament, però és cosina germana: Fritillaria pyrenaica sub. boissieri.
Una joieta, al mig del camí. Solitària.
Bé, no tant: una mica més endavant, una altra. Deliciosa la col.loració granatosa, estrellada de groc, amb bandes també grogues. Com grocs són els estams i els pistils.

EL COSÍ DELS GAMONS

Els grans gamons tenen un cosí més petit, però molt ferm: el gamó blanc. Aquest té la fulla com la de les cebes, és a dir, cilíndrica i buida per dintre, mentre que el gran gamó la té plana. El nom correcte en català és cebollí.
Antigament, es feia una substància que es servia com a goma per a pegar a partir d'aquesta planta.
Es diu Asphodelus fistulosus.

ALEGRIA BELLA

Narcissus assoanus. Bellíssims, grocs amb el color de l'alegria eterna de la joventut. Són tant petits, però tan deliciosos...creixen ací i allà, pertot arreu daurant els dies, cantant la joia de viure...quan els veig, no puc menys que atansar-me, seure al seu costat i tocar-los, i parlar amb ells, riure amb ells...són efímers, per això, i el gaudi és breu...com la vida. Però gaudim d'ella, com el petit Narcís.

EL COSINET FI

Muscari neglectum. El cosinet fí del M.comosum. Com veieu, es menys asalvatjat, més mesurat. El grapat de flors és més junt, més atapeït.
Aquest ens saluda, en fer la foto. Hola, com esteu? Jo estic molt bé, molt a prop de casa vostra, al prat d'abaix. No m'atanseu les cabres, que em mengen!

CEBOTS

Les liliàcies es reconeixen per les seves fulles. I a més, pels bulbs que formen a la base. Aquesta planta que hem trobat és una liliàcia, però sense la flor, no puc dir quina espècie és. Si cavem una mica al seu voltant, trobarem unes arrels bulboses com cebes. Segurament seran comestibles, i bons substituts de les nostres amigues de l'hort, si no en tenim.

MATAVELLES

Smilax aspera. Aquesta planta, té un nom comú molt divertit: matavelles. Però més comunment se'l coneix com arítjol. Amb les seves arrels es pot fer una beguda que es precia de ser substitut dels refrescos de cola més famosos del món. La castellana zarzaparrilla és feréstega: punxa, s'enreda i és de mal tocar. La deixarem doncs que s'enredi per on bonament consideri convenient.

EL PA DE PASTOR

Aquesta planta és abundantíssima aquí. És la jonça o pa de pastor, que deu el seu nom a que les flors són dolces i es poden mejar. És l'Aphyllantes monspeliensis, una Liliàcia. A les cabres els hi encanta. A més, té una altra particularitat: amb el seu sistema radicular forma un pa que atrapa la terra i la compacta, evitant l'erosió per les plujes.
Què més volem de l'humil jonça? Pa per a nosaltres, pa per a la terra...

NARCIS ENMIRALLANT-SE

Un narcís, Narcissus, però no m'atreveixo a esbrinar el gènere. Deliciós en la seva vida efímera; la externa, és clar, la que es mostra al nostre món. Perquè la subterrània resta un misteri, com a totes les bulboses. Què deuen fer durant tant de temps sota terra? Segurament, captar energies i viure vides ininteligibles, inefables. Només podem intentar comprendre'ls breument. I enmirallar-nos a la seva bellesa.

L'ALL DE BRUIXA

Inquietant nom per aquesta Liliàcia, que en castellà té una denominació més amorosida, doncs es diu nazareno.
És un d'aquells éssers misteriosos, que es dónen a conèixer només en determinades èpoques, però que sabem que hi són...sota terra, seguint uns temps i unes maneres de viure diferentes a les nostres.
Muscari comosum. Té un cosí menys descabellat, que també hem trobat a la zona, el Muscari neglectum.

EL MENJAR DELS DÉUS

Diuen que a l'antiga Arcàdia, els herois menjaven albons per guanyar l'eternitat. Aliment de déus, l'albó té un tubercle subterrani que sembla una patata, i que en tallar-lo és grogós. Si es talla i es fregeix, o es bull, es pot fer servir com la nostra amiga andina. En temps passats els albons es donaven de menjar als tocinos. Ara, ens hem tornat més exigents i fem apreci a altres menjes més ufanoses. Només es manifesten a la primavera i primeries de l'estiu. N'hi ha a centenars, si el lloc els hi agrada! No volen la terra llaurada: són salvatgins, i creixen als marges i zones pedregoses. És Asphodelus cesariferus.

VIGOR PRIMAVERAL

A la primavera, molta gent va a buscar espàrrecs. Els brots nous d'aquesta planta, punxosa i esquerpa, són deliciosos. Tenen a les puntes el vigor de les hormones vegetals, que insten els meristems apicals a crèixer i desevolupar-se, donant noves branquetes, noves forces, a la planta.
Per això la gent les busca, per donar una mica del vigor primaveral als cossos...Asparagus acutifolius, la de les fulles d'agulla.