CAPTADORS INTERESTELARS

Realment, aquestes flors semblen antenes parabòl.liques en ple funcionament. Què deuen sentir, quines vibraciones deuen captar? Tal vegada no ho sapiguem mai, però el que és cert és que el ser humà no és, per molt que s'ho proposi, el centre de l'Univers. Altres éssers més humils, més tranquils, deuen estar parlant entre ells i amb altres mons.
Què bé per a tots...
Les antenes captadores pertanyen a la Convolvulàcia Convolvulus lanuginosus.

LA BELLA HUMIL

Elegantísima planta, amb una flor de pètals plumosos. Jurinea humilis. Les seves fulles, igualment delicades, creixen en canvi en mig de pedres i llocs amarats pel sol. Aquesta planta, humil al seu nom, és una resistent, bella i generosa, doncs enmig de l'advers medi, ens regala la seva melancòlica bellesa.

LA MISTERIOSA MATTHIOLA FRUTICULOSA

Aquesta planta és molt abundant a la finca, i a més a més molt elegant: les seves fulles són d'aquest color verd-blavós atenuat, i les flors presenten tons aquarel.la. És curiós que juntes, a poques pases, es poden trobar flors color vermell, malves, grogues, daurades...
No trobo el seu nom popular, cosa extranya, doncs segur que alguna propietat té: tot i la seva abundor, les cabres no se la mengen.
Aquesta planta és un misteri...i un guarniment per aquestes terres.

EL PA DE PASTOR

Aquesta planta és abundantíssima aquí. És la jonça o pa de pastor, que deu el seu nom a que les flors són dolces i es poden mejar. És l'Aphyllantes monspeliensis, una Liliàcia. A les cabres els hi encanta. A més, té una altra particularitat: amb el seu sistema radicular forma un pa que atrapa la terra i la compacta, evitant l'erosió per les plujes.
Què més volem de l'humil jonça? Pa per a nosaltres, pa per a la terra...

EL LLI BLANC

Linus suffruticossum, el llí blanc. Té una cosineta, el lli blau. Però aquesta planta és molt abundant, i decora amb pètals blancs, delicadíssims, com volves de neu, la primavera de la zona. La flor és molt especial: quasi bé no es pot tocar, doncs els seus pètals cauen al mínim contacte.

NARCIS ENMIRALLANT-SE

Un narcís, Narcissus, però no m'atreveixo a esbrinar el gènere. Deliciós en la seva vida efímera; la externa, és clar, la que es mostra al nostre món. Perquè la subterrània resta un misteri, com a totes les bulboses. Què deuen fer durant tant de temps sota terra? Segurament, captar energies i viure vides ininteligibles, inefables. Només podem intentar comprendre'ls breument. I enmirallar-nos a la seva bellesa.

VIVA PER SEMPRE

Sempre viva. Aquesta és la principal característica d'aquesta planta, la sempreviva. Sembla que no mori mai la seva flor, doncs no es marceix: s'asseca, però resta com momificada, com si fos un faraó egipci. És abundantíssima per aquesta zona. Tan és així, que a l'estiu l'aire fa olor a curry, l'aroma característica d'aquesta planta. Helichrysum stoechas, de la familia de les compostes. Sempre viva, la sempreviva.

L'INSIGNE TIMÓ

Ah, el nostre benaurat timó! Farigola, li diem els de més al nord. Essencial per sobreviure amb pocs efectes col.laterals a encostipats, afeccions respiratòries, bucals i a qualsevol atac infecciós. Què no haurà guarit, l'aigua timolada...
A més es fan sopes de farigola, amb aigua bullent, all, brou, crostonets de pa...i res més.
La sopa guaridora de mals.
Thymus vulgaris li diuen, però no per la seva vulgaritat, que cap vegetal ho és, si no per la seva abundor.
Benaurat timó.

L'ALL DE BRUIXA

Inquietant nom per aquesta Liliàcia, que en castellà té una denominació més amorosida, doncs es diu nazareno.
És un d'aquells éssers misteriosos, que es dónen a conèixer només en determinades èpoques, però que sabem que hi són...sota terra, seguint uns temps i unes maneres de viure diferentes a les nostres.
Muscari comosum. Té un cosí menys descabellat, que també hem trobat a la zona, el Muscari neglectum.

L'OMNIPRESENT ESTEPA

L'estepa, aquesta magnífica planta mediterrània, és omnipresent a la zona. Les seves flors atreuen les abelles. Cistus salviifolius, pels amics acadèmics.
Sota d'ella creix el gerret de mel, la planta que la parasita. A l'estepa no l'importa en excès: ens ofereix el seu aspecte ufanós igualment, com dient: vinga, noia, que t'ajudo. Potser no és un paràsit, el gerret de mel: potser és un company, un amic.