LES LLENEGUES

Aquesta foto és de la tardor anterior, perquè aquest any, degut a la sequera que afortunadament ja podem deixar enrere amb les pluges d'aquests últims dies, encara no han sorgit les nostres comestibles amigues. Són delicioses cuinades estofades acompanyant una cassola amb pollastre o conill, amb unes prunetes d'ajuda...Hygrophorus sp. També se les anomena mocoses: no es poden confondre, amb la seva capa mucosa que les embolcalla.

LA LLENGUA DE GOS

Cynoglossum cheirifolium. La llengua de gos, abundantíssima a l'estiu d'aquestes terres, i molt molt maca. Un color glauc elegantíssim acompanyant unes flors d'un digníssim to morat. Com no podia ser d'una altra manera, una digna representant de les misterioses Borraginàcies. Té propietats medicinals, com la lluita contra les hemorroides.
Aquest prat que ha format a la nostra finca és realment deliciós.

CEBOTS

Les liliàcies es reconeixen per les seves fulles. I a més, pels bulbs que formen a la base. Aquesta planta que hem trobat és una liliàcia, però sense la flor, no puc dir quina espècie és. Si cavem una mica al seu voltant, trobarem unes arrels bulboses com cebes. Segurament seran comestibles, i bons substituts de les nostres amigues de l'hort, si no en tenim.

MATAVELLES

Smilax aspera. Aquesta planta, té un nom comú molt divertit: matavelles. Però més comunment se'l coneix com arítjol. Amb les seves arrels es pot fer una beguda que es precia de ser substitut dels refrescos de cola més famosos del món. La castellana zarzaparrilla és feréstega: punxa, s'enreda i és de mal tocar. La deixarem doncs que s'enredi per on bonament consideri convenient.

MARGARIDES

Margarides. Leucanthemum sp. Aquestes són ornamentals, no autòctones. Al costat d'un maset, ens donen una sensació de benestar, de joia. Quan era petita, m'enrecordo que agafava margarides blanques i grogues. Viviem a prop d'un camp encara no menjat per l'urbanisme salvatge. Ara ja no les agafo, doncs prefereixo veure-les al camp, amb la joia que al vent donen.

ALEGRIA EN GROC

La carolina és una planta de floració espectacular de l'estació càlida. És omnipresent a tot arreu a aquesta zona, donant a les muntanyes un color groc deliciós. Coronilla glauca, donat que la part vegetativa té el to verd-grisós tant especial.
Quan comença a florir la carolina, s'alegra l'ànima, i donen ganes de collir un bon ram per dins d'un gerro; però no ho féssim: les flors, tant vitals enfora, es marceixen dins de les cases, amb un desmai infinit. No les colliu, doncs: són per alegrar l'aire¡¡¡¡¡¡¡¡

LA PEBRETA

Nigella damascena. Quin nom més suggerent...la pebreta és una Ranunculàcia de floració enigmàtica: cinc pètals amb una inquietant zona central.
Antigament les llavors es feien servir com a pebre; el que passa que, com a bon membre de la familia a la qual pertany, té lleus matissos tòxics, per la qual cosa convindria mantenir-se una mica allunyat...

EL SOL A LA TERRA

Així m'imagino jo aquesta planta, com si fos el sol, que està aqui baix, a la terra, atrapat en aquesta flor. És l'ull de bou, Pallenis spinosa. El nom científic és tot un encert, doncs punxa com una mala cosa. De vegades forma petits prats, de manera que si s'han de travessar, et queden les cames totes plenes d'esgarrinxades.
Un petit preu a pagar per gaudir del sol a la terra.

ENS RETROBAREM...

Una euforbiàcia. Però no he arribat a trobar l'espècie. Bé, serà per l'any que bé. La veritat és que aquesta primavera i aquest estiu, gairebé no he donat a l'abast classificant plantes. Alguna m'hauré de deixar per a la pròxima temporada...

LA VERITABLE ROSELLA

Jo, de tota la vida havia vist les roselles de color vermell. És per això que em va estranyar veure les roselles morades d'aquest país. Però les omnipresents roselles vermelles també viuen a la zona. Papaver rhoeas.
Les seves càpsules que transporten les llavors contenen propietats tranquil.litzants. També els pètals, que es poden guardar dessecats.
En aquesta jo li dic la veritable rosella. Però de roselles, ho són totes.

RESISTÈNCIA MEDITERRÀNIA

Aquesta planta és una estepa. Però no sé l'espècie a la qual pertany; ho deixarem doncs en Cistus sp. Per esbrinar-ho amb certesa, necessitaria veure la flor. Però vam arribar massa d'hora, i encara no estava florida la nostra glauca amiga.
Aquestes plantes, mediterrànies i resistents com poques, tenen un embolcall format per una substància que secreten les fulles, enganxosa, que té la virtut de formar al voltant de la planta una mena d'hal.lus diví de vapor oliós, que impedeix l'excessiva evaporació quan el sol pica fort.
Actualització: un amable amic ens ha dit que ell ha vist la flor, i és de color malva: així podem dir que l´espècie és Cistus monspeliensis.

INDICADOR DE SALUT AMBIENTAL

Si una zona és lliure de contaminació ambiental es por saber per la presència d'un indicador inconfusible: és el liquen Xanthoria, el nostre amic guarnit pel seu color taronja.
Quan vam venir a viure aquí, vaig quedar molt agraïda per trobar els nostres amics líquens creixent sobre l'escorça de les oliveres. Bona salut de l'aire, doncs.
Aquestes criatures es troben sobretot a roques, teules de pissarra i altres superficies. Jo a on més abundantment els he vist és a la zona dels Pirineus.

LA PLANTA DRUIDA

El vesc, Viscum album. Planta paràsita d'arbres com el pi, el roure...
No l'havia vist mai a la vida en estat natural. I aquí és molt abundant, sobre els pins blancs. Quan s'aproxima l'hivern, les flors femenines donen aquestes boletes blanques, semi-translúcides, que són com perles obtingudes de la resina de l'arbre. Llàstima que no em pugui fer un collaret amb elles...
Els druides i la gent del nord la tenen per sagrada. Segurament ho és.

MIL NOMS DE L'AMETLLA

L'ametller, arbre omnipresent. Resistent com un supervivent etern, ancorat a la seva terra resseca i argilosa. Tot li és ben igual: el fred, la calor, el vent...torna i torna, cada any, a florir amb una generositat i una abundor desinteressada.
Prunus amygdalus. Atmelles, aumelles, omelles, ametles...tantes paraules per a un sol fruit, tant preuat era que tenia l'honor de ser anomenat amb tanta abundor segons les terres.
Però compte: l'honorable fruit pot esdevenir cruel: les ametlles amargues poden matar. Contenen àcid cianhídric, i vint fruits poden causar la mort. Amargues com una mala cosa...

LA MEVA PRIMERA PLANTA

La ravenissa blanca és la primera planta que vaig classificar a la Universitat a segon curs, quan vam començar la botànica. Ella i la Inula viscosa. No m'oblidaré mai. M'encantava la botànica, m'en vaig enamorar i mireu, fins ara. I per molts anys...
La ravenissa blanca encanta a les cabres. Especialment quan està granada, doncs les llavors els hi resulten delicioses, tancades al seu estoig de dues valves. Nutritives per elles, i per nosaltres, que les podem menjar.

LA RUBIA PEREGRINA

Quin nom més poètic que té la nostra amiga. És el seu nom científic, Rubia peregrina, però és tant descriptiu que jo oblido sempre el seu nom comú, que és rogeta.
La nostra amiga és molt carinyosa, doncs sempre s'enganxa a nosaltres a la més mínima oportunitat amb les seves punxetes minúscules.
Conté una substància que té la capacitat de tornar els cabells més enrogits, i pot tenyir la roba.

ELS GINEBRONS

Juniperus oxycedrus, el ginebró. Aquí a La Palma d'Ebre temps enrere es feien destilats per obtenir el preuat oli essencial de ginebró, que guaria bèsties i persones de diferents malalties. També tenen ús medicinal les baies; però per fer-les servir s'han de tenir una sèrie de coneixements, doncs tenen substàncies no del tot innocents.

CONILLETS...O DRACS?

Anthirrinum majus, els conillets. Graciosíssims, doncs si els apretes la boqueta al lloc adequat, l'obren, i els pots fer parlar.
Conillets, semblen, amb la seva bondat infantil, però...si els mirem bé...no us semblen més aviat...caps de drac?
Sí, les boques obertes dels dracs antics, disposades a engolir-nos...

PETITES SINDRIES VERINOSES

Aquest és el fruit de l´Aristoloquia pistoloquia, una extranya planta que pertany a la familia de les Aristoloquiàcies i que és molt especial. Conté un alcaloid nefrotòxic que pot causar la mort. Les cabres ni s´acosten.
De les seves flors que semblen embuts de carnívores exòtiques surten aquests fruits igual a petites síndries.
No es poden menjar...

CAPTADORS INTERESTELARS

Realment, aquestes flors semblen antenes parabòl.liques en ple funcionament. Què deuen sentir, quines vibraciones deuen captar? Tal vegada no ho sapiguem mai, però el que és cert és que el ser humà no és, per molt que s'ho proposi, el centre de l'Univers. Altres éssers més humils, més tranquils, deuen estar parlant entre ells i amb altres mons.
Què bé per a tots...
Les antenes captadores pertanyen a la Convolvulàcia Convolvulus lanuginosus.

LA BELLA HUMIL

Elegantísima planta, amb una flor de pètals plumosos. Jurinea humilis. Les seves fulles, igualment delicades, creixen en canvi en mig de pedres i llocs amarats pel sol. Aquesta planta, humil al seu nom, és una resistent, bella i generosa, doncs enmig de l'advers medi, ens regala la seva melancòlica bellesa.

LA MISTERIOSA MATTHIOLA FRUTICULOSA

Aquesta planta és molt abundant a la finca, i a més a més molt elegant: les seves fulles són d'aquest color verd-blavós atenuat, i les flors presenten tons aquarel.la. És curiós que juntes, a poques pases, es poden trobar flors color vermell, malves, grogues, daurades...
No trobo el seu nom popular, cosa extranya, doncs segur que alguna propietat té: tot i la seva abundor, les cabres no se la mengen.
Aquesta planta és un misteri...i un guarniment per aquestes terres.

EL PA DE PASTOR

Aquesta planta és abundantíssima aquí. És la jonça o pa de pastor, que deu el seu nom a que les flors són dolces i es poden mejar. És l'Aphyllantes monspeliensis, una Liliàcia. A les cabres els hi encanta. A més, té una altra particularitat: amb el seu sistema radicular forma un pa que atrapa la terra i la compacta, evitant l'erosió per les plujes.
Què més volem de l'humil jonça? Pa per a nosaltres, pa per a la terra...

EL LLI BLANC

Linus suffruticossum, el llí blanc. Té una cosineta, el lli blau. Però aquesta planta és molt abundant, i decora amb pètals blancs, delicadíssims, com volves de neu, la primavera de la zona. La flor és molt especial: quasi bé no es pot tocar, doncs els seus pètals cauen al mínim contacte.

NARCIS ENMIRALLANT-SE

Un narcís, Narcissus, però no m'atreveixo a esbrinar el gènere. Deliciós en la seva vida efímera; la externa, és clar, la que es mostra al nostre món. Perquè la subterrània resta un misteri, com a totes les bulboses. Què deuen fer durant tant de temps sota terra? Segurament, captar energies i viure vides ininteligibles, inefables. Només podem intentar comprendre'ls breument. I enmirallar-nos a la seva bellesa.

VIVA PER SEMPRE

Sempre viva. Aquesta és la principal característica d'aquesta planta, la sempreviva. Sembla que no mori mai la seva flor, doncs no es marceix: s'asseca, però resta com momificada, com si fos un faraó egipci. És abundantíssima per aquesta zona. Tan és així, que a l'estiu l'aire fa olor a curry, l'aroma característica d'aquesta planta. Helichrysum stoechas, de la familia de les compostes. Sempre viva, la sempreviva.

L'INSIGNE TIMÓ

Ah, el nostre benaurat timó! Farigola, li diem els de més al nord. Essencial per sobreviure amb pocs efectes col.laterals a encostipats, afeccions respiratòries, bucals i a qualsevol atac infecciós. Què no haurà guarit, l'aigua timolada...
A més es fan sopes de farigola, amb aigua bullent, all, brou, crostonets de pa...i res més.
La sopa guaridora de mals.
Thymus vulgaris li diuen, però no per la seva vulgaritat, que cap vegetal ho és, si no per la seva abundor.
Benaurat timó.

L'ALL DE BRUIXA

Inquietant nom per aquesta Liliàcia, que en castellà té una denominació més amorosida, doncs es diu nazareno.
És un d'aquells éssers misteriosos, que es dónen a conèixer només en determinades èpoques, però que sabem que hi són...sota terra, seguint uns temps i unes maneres de viure diferentes a les nostres.
Muscari comosum. Té un cosí menys descabellat, que també hem trobat a la zona, el Muscari neglectum.

L'OMNIPRESENT ESTEPA

L'estepa, aquesta magnífica planta mediterrània, és omnipresent a la zona. Les seves flors atreuen les abelles. Cistus salviifolius, pels amics acadèmics.
Sota d'ella creix el gerret de mel, la planta que la parasita. A l'estepa no l'importa en excès: ens ofereix el seu aspecte ufanós igualment, com dient: vinga, noia, que t'ajudo. Potser no és un paràsit, el gerret de mel: potser és un company, un amic.