dimecres, 28 de setembre de 2011

LA ROSELLA MORADA


Roemeria hybrida: la rosella morada. Curiosa; jo no l'havia vist mai. No és molt abundant a la zona, però destaca inmediatament per l'intensíssim color que la guarneix.
És cosina de la rosella dels camps de blat, i aquí ha aprofitat la proximitat del tub de rec de les oliveres per viure.
És llesta, la noia...

LA VIBORERA


Aquesta planta pertany a la sempre inquietant família de les Borraginàcies. És la viborera, i és del gènere Echium sp.
Antigament, es feia servir per intentar guarir les persones o les bèsties que havien estat mossegades per les serps. La planta conté un potent tòxic, un alcaloid que paralitza el sistema nerviós. Però davant d'aquest esdeveniment, normalment mortal...què hi havia per perdre? Doncs el suc d'aquesta planta era usat com a antídot.
Inquietant membre del regne vegetal, amb poder d'atorgar la vida o la mort...segons el seu criteri...arbitrari o no?

EL MENJAR DELS DÉUS


Diuen que a l'antiga Arcàdia, els herois menjaven albons per guanyar l'eternitat.
Aliment de déus, l'albó té un tubercle subterrani que sembla una patata, i que en tallar-lo és grogós. Si es talla i es fregeix, o es bull, es pot fer servir com la nostra amiga andina.
En temps passats els albons es donaven de menjar als tocinos. Ara, ens hem tornat més exigents i fem apreci a altres menjes més ufanoses.
Només es manifesten a la primavera i primeries de l'estiu. N'hi ha a centenars, si el lloc els hi agrada!
No volen la terra llaurada: són salvatgins, i creixen als marges i zones pedregoses.
És Asphodelus aestivus.

EL RAM DE LA NÚVIA


No he trobat el nom català d'aquesta bellíssima planta, però en castellà es diu bocha. És molt abundant a la zona, y el que més m'agrada és l'apecte compacte que té, i que li confereix la imatge d'un ram de núvia. També n'hi ha que crèixen més altes, però, encara que semblen més desgarbellades, continuen sent elegants.
Es diu Dorycnium gracile, i el nom científic no podia ser més adequat.

dimarts, 27 de setembre de 2011

ELS NIUETS PARÀSITS


Cytinus hypocistis, aquest és el nom d'aquesta planta paràsita que viu sota de les estepes de flor blanca. Viuen molt bé, doncs només han de preocupar-se de reproduir-se. Lloable finalitat en aquest món. Són les gerretes de mel, i es poden menjar, xuclant la flor. Qui les han tastades diuen que són dolces, fent honor al seu nom.

LA FLOR DEL TIMÓ REIAL


Us vaig prometre que us ensenyaria la flor del timó reial o anís estrellat. És aquesta petita meravella. Recorda una orquídia tropical, encara que és una resistent, com totes les d'aquestes terres.
Recordeu que no és recomenable collir aquesta planta, doncs és molt rara i pot entrar en perill de desaparèixer.

divendres, 23 de setembre de 2011

EL NOSTRE ARBRE DE NADAL


Per Nadal, nosaltres tindrem el nostre arbre a La Sisquella. No el guarnirem, doncs les boles i les cintes seran devorades per les cabres, o se les emportarà el vent del nord. Però és igual, quan veurem la sabina, Juniperus phoenicea, que creix a un extrem de la finca, tan verda i ufanosa, ens recordarem de que estem al solstici d'invern, i o celebrarem contents.

VIGOR PRIMAVERAL


A la primavera, molta gent va a buscar espàrrecs. Els brots nous d'aquesta planta, punxosa i esquerpa, són deliciosos. Tenen a les puntes el vigor de les hormones vegetals, que insten els meristems apicals a crèixer i desevolupar-se, donant noves branquetes, noves forces, a la planta.
Per això la gent les busca, per donar una mica del vigor primaveral als cossos...Asparagus acutifolius, la de les fulles d'agulla.

FUMARIA

Fumaria. És la única cosa que m'atreveixo a dir d'aquesta planta, doncs hi ha moltes espècies...difícils per a mi d'esbrinar. Aquesta en concret, que viu a un camp d'ametllers i oliveres, és preciosa.
Aquesta planta té usos medicinals. Però només pel fet de veure-la, tant ufanosa, amb aquesta combinació de colors verds glaucs i morats matitzats, sobre la terra marronosa...

dissabte, 17 de setembre de 2011

LA CENTAURA GROGA


Blackstonia perfoliata. Una planta realment poc abundant a la nostra zona. Però molt peculiar. És la centaura groga. El seu cicle vital és bastant ràpid: si fa calor, aviat arriba a la maduració. Desapareix tant ràpid com apareix. O potser és que les cabres se l'han menjada...Té un color verd glauc molt bonic. I les flors, tant grogues...semblen el sol a la terra...

divendres, 16 de setembre de 2011

LA FEL DE LA TERRA

Centaurium minus. La fel de la terra...aquesta planta s'usava a l'Edat Mèdia com a protector enfront de bruixes i diables. Se li diu fel de la terra perquè conté una substància que la fa molt amargant...és un tònic hepàtic per remeiar afeccions del fetge. Però és d'aquelles plantes inquietants, que més val no destorbar...

LA PLANTA AMBIENTADOR


Aquesta planta és la Sideritis angustifolia. Una perfumada Labiada. I serveix efectivament per a fer un ambientador casolà de la nostra invenció. Hem agafat una part d'aigua, una d'alcool i hem posat a macerar unes fulles de rabet de gat, doncs així es diu la nostra amiga. I al cap d'una estona, tenim un magnífic ambientador que, si es fica en un vaporitzador, dóna a la casa una olor de llimona.

CARDS

Els cards són unes criatures que a mi em resulten molt difícils d'identificar, amb els medis de què disposo. Són membres de la familia de les Compostes, i n'hi ha de moltes formes, colors i variacions...n'hi ha amb propietats medicinals, d'altres capaços de cuallar la llet i que es fan servir per fer formatges...
Els cards agraden molt a les cabres. Se'ls mengen amb molta cura, però se'ls mengen.

dimarts, 13 de setembre de 2011

LA VINYA S´ESCAPA!!!



Hi ha plantes que s´escapen dels conreus, o bé degut a l´abandó dels camps, queden amagades i perdudes entre la vegetació salvatge. És el cas de la vinya, Vitis vinifera, que aquí tenim en una zona de feixes perdudes...però Peque l´ha trobada, i se la vol menjar!!!

Li deixem endrapar algunes fulles, i després l´apartem, perquè no volem danyar la nostra amiga. Tot i que fructifiquen, aquestes vinyes asilvestrades donen uns raïmets petits, petits, i poc dolços. Però als senglar i ocells, els hi agraden molt.

LA PINYA DE SANT JOAN

Aquesta planta és molt bonica. En segon pla teniu la inflorescència abans d´obrir-se, que és el que dóna nom a la nostra amiga: pinya de Sant Joan, doncs és per aquestes dates quan mostra aquest aspecte, de pinya.
Leuza conifera és el seu nom oficial.
Un cop madures, les llavors tenen aquest aspecte de cotons, i amb el vent, es desenganxen de la planta, per transformar-se en angelets, que van sent transportats pel vent, com petits paracaigudes vegetals.

EL CARD CORREDOR



Tenim un magnífic exemplar de card corredor, el panical, Eryngium campestre. Aquests cards agraden molt a les cabres, tot i la seva aparença inexpugnable: agafen les flors amb cura, amb els llavis, i a poc a poc les van massegant...deuen ésser molt bones...

Quan s´assequen, els cards corredors ens dónen el perquè del seu nom: es desenganxen del terra, i empesos pel vent, comencen a rodar, a rodar...i marxen lluny. A on? Fins allà on vulguin arribar...

EL BLET BLANC





Aquesta planta és comestible. És el blet blanc, Chenopodium album. Creix a zones que han estat horts, i també als horts conreats, especialment entre les patates. Els que l´han tastat diuen que és molt bona. Es fa servir com els espinacs, bullits, o bé acompanyant patates com si fossin bledes.

Nosaltres, la veritat, no l´hem tastada. A les cabres els hi agrada moltíssim, i la mengen amb fruició.

Pertany a la familia de les Quenopodiàcies.

diumenge, 11 de setembre de 2011

MARCADORS D´ANTICS HORTS



Les campanetes: amb les seves tiges enfiladisses, corren per la terra, i s´emboliquen buscant recolzament de companys que les ajudin a progressar, en la seva búsqueda de l´espai. Aquestes convolvulàcies, del gènere Convolvulus, indiquen la situació d´antics horts, de llocs on la terra ha estat treballada o remoguda. També creixen al nostre hort: els hi agrada la companyia humana. No molesten massa: nosaltres les deixem, doncs protegeixen el terra de l´evaporació excessiva, i de la radiació tan intensa del sol d´estiu. Aquí les teniu, captan energia i potser alguna cosa més (missatges de l´espai, potser...) amb les seves antenes.

NO CAL CRIAR MALVES



No són molt abundants a la nostra zona, però una mica més abaix del barranc, en llocs que havien estat horts en temps passats, creix una valenta població de malves. Aquestes verdes companyes dels estius ens ofereixen la seva floració optimista, i la seva verdor també.

El génere és Malva, l´espècie ja és més difícil de determinar. No ho he fet: em comformo a saber que no ens fa falta criar malves...ja creixen soletes...

ARBRES DE RIBERA



Per bé que pugui semblar extrany, a la zona del barranc de la Sisquella creix una petita població d´arbres de ribera, en concret pollancres. Ho passen, però, molt malament, i perden les fulles a mitjans d´agost. Es conformen amb les avingudes d´aigua que, quan plou una mica fort, baixen per la riera.

Nosaltres, aquest hivern, quan els arbres estaven adormits, vam agafar aquest, i el vam plantar proper a la nostra caseta; el reguem a diari, a veure si aconseguim que creixi amb rapidesa i ens doni ombra. Acompanya als nostres amics la figuera i el freixe. Tindrem així un exemplar de Populus nigra al nostre costat.

dissabte, 10 de setembre de 2011

FRUITS DE TARDOR



Els magraners estan formossísims en aquesta época. Ja penjen quasi madures les magranes, aquests fruits màgics que recorden una corona. De fet, sempre s´ha relacionat la magrana amb la reialesa, de manera que aquest fruit apareix en molts escuts heràldics.

A més, quan són madures, s´obren, de manera que ens anuncien que ja són al seu punt. I llavors ens ofereixen els seus robins, guardats dins el cofre, tresor de substàncies protectores de la pròstata i el tracte urinari.

Delicioses preparades també amb plats com conill i perdius, com a postre amb moscatell...però agafades del magraner i mejades al mig de la muntanya...plaer de reis i reines.

ELS TOMAQUETS DIABÒLICS



Hi ha plantes verinoses...moltes d´elles pertanyen a l´inquietant familia de les Solanàcies. Aquesta que us presento és la Solanum nigrum, els tomaquets del diable castellans, l´herba mora. La ingestió dels seus petits fruits, que veieu en color verd, madurant, i una boleta ja negra, madura, a la meva ma, pot ser mortal. Especialment pels nens.

Però, a les cabres no els desagrada menjar-se-la...inquietant. De totes maneres, nosaltres, quan veiem que menjen herba mora, les convencem de que canviin de lloc, doncs és millor evitar problemes...

ANUNCI DE LA TARDOR



Sempre m´enrecordaré de la primera planta que vaig classificar a les classes de Botànica a la UAB: la Inula viscosa, junt amb una altra abundantíssima al campus de la Universitat, la ravenissa blanca.

Aquesta verdíssima planta pertany a la familia de les Compostes. El seu nom és olivarda. La particularitat que la caracteritza és que, quan la toques, és enganxosa, doncs segrega una substància que l´envolta, i que evita l´excesiva evaporació de l´aigua. És per això que resisteix amb aquest aspecte tan ufanós la sequera.

Creix a zones de conreu, zones degradades, llocs a on altres ja no es troben a gust. És una supervivent.

divendres, 9 de setembre de 2011

LA NOSTRA FIGUERA



Igualment com passa amb el freixe, també hem plantat una figuera. Tot i que hi ha de més grans pel voltant, he decidit posar la nostra, doncs em fa il.lusió que la veieu. És un regal de Mika, Shakti i Adam, de Biosfera2030. Tardarà anys a crèixer, però la reguem sovint, i forma fulles noves a bon ritme. És una Ficus carica, i pertany a la familia de les Ficàcies.

Si les seves figues seran negres o blanques...ja ho sabrem!!!!!

ANIS ESTRELLAT



Aquest no és l´únic nom d´aquesta magnífica planta, amb una flor espectacular. També se l´anomena timó reial, o gitam. És una planta que té un ús medicinal, però perillòs: produeix modificacions de la tensió arterial, i el seu ús no està recomenat. Els fruits es fan servir per infusions reparadores de transtorns intestinals. Aquí veieu les càpsules ja madures, però aviat us posaré una foto amb la planta en floració: és molt, molt maca. És cosina de la ruda, i amdúes pertanyen a la familia de les Rutàcies. Com ella, el nostre timó reial té una aroma fortíssima, molt especial, que és anisat, però en excès resulta inquietant...

A certs lloc de la Península Ibèrica, com al País Valencià, està protegida, doncs està en perill d´extinció. Aquí fòra convenient deixar-la viure al seu lloc, i no molestar-la, donc no és massa abundant tampoc.

LA COSINA DE LA CARDETA




Aquesta planta és cosina de la cardeta: es diu Scabiosa leucantha, també membre de la familia de les Dipsàcies. Aquest any no passen pel seu millor moment...mentre l´any passat, per aquestes dates, estaven ufanoses i florien per tot arreu, aquest any estan tristes, seques...les flors han sortit petites i apagades.

Però quan es troben al seu millor moment, alegren el paisatge amb el seu color blanc, com si fossin floquets de neu, o petits cotonets.

dijous, 8 de setembre de 2011

ANTENES CAPTADORES



Aquesta planta és molt, molt especial: quan fructifica, forma una inflorescència que agrupa un munt de membranes amb textura de paper de seda, que envolten unes estructures a mode d´antenes...

És la cardeta, Scabiosa stellata, abundantíssima a la zona. Una gràcia especial és que, a la caiguda de la tarda, amb el refredament ambiental, el paperet que envolta les antenes vibra, fent un sorollet molt perceptible quan travesses una plana de cardetes.

Una altra particularitat és que les formigues es dediquen a desmuntar les antenes, i se les emporten, com si fossin parabòl.liques, als seus formiguers. Què en faran, d´elles? Un misteri...

I realment, què captaran les cardetes? Un missatge molt, molt llunyà, tal vegada...

EL JOVE FREIXE

Per bé que encara és petit, us presento el nostre freixe. També podem trobar algun exemplar silvestre per la zona. Hi ha vàries espècies de freixes, i el nostre, no sabem a quina pertany.

Aquests arbres poden assolir grans tamanys. Una característica que permet diferenciar-lo és que té les fulles oposades; veureu, jo tinc tendència a confondre´l amb la servera, que té les fulles quasi idèntiques...però alternes.


Cuidarem bé el nostre petit freixe, arbre sagrat des de l´antiguitat.

ESQUITXAGOSSOS



Aquesta planta tan divertida es l´Ecballium elaterium, conegut com a esquitxagossos, encara que té altres noms també molt engrescadors, com pepinillos del diable. La gràcia d´aquest vegetal és que, quan estan madurs, els seus fruits, només amb un copet, surten disparats, i van esquitxant a qui troben al seu pas, amb una barreja aquosa plena de llavors.

De totes maneres, s´ha d´anar amb compte; res de menjar-los, doncs són verinosos, per bé que molt amargants.

dimecres, 7 de setembre de 2011

EL FLORIPONDI



Aquesta margarida tan grossa és una Uricnium delechampii. Jo l´anomeno floripondi, perquè realment és una flor molt grossa. És fàcilment reconeixible: a més del tamany de la flor, un cop ha fet la llavor, es formen aquells angelets que, si els bufes, surten volant, i van caient com paracaigudes, o marxen més lluny, si fa vent. Són groges, i al mig mostren una taca més fosca. Sempre són visitades per insectes, doncs realment resulta un atraient camp d´aterratge.

ABRAÇADA MORTAL



M´extranya molt trobar pujant per les espones aquesta trepadora: és la Clematis sp., la clemàtide, que ens envolta de dues maneres: amb la seva aroma perfumadíssima, i amb la seva abraçada mortal. Mortal, doncs la seva ingestió és perillosa: la planta conté una substància verinosa, que a certes dosis resulta mortal.

I dic que m´extranya, doncs és vegetal d´humitats i llocs més ombrívols i amorosits...

Estimada bruixeta, la dolça última abraçada....

dimarts, 6 de setembre de 2011

L´HERBA BERRUGUERA



L´herba berruguera, Heliotropium europaeum, és molt abundant a la zona de les Sisquelles, especialment als bancals d´oliveres que tenen rec. És curiosa la forma d´aquesta inflorescència, perquè sembla una oruga. És interessant el color tant verd que té, que dóna alegria als estius secs de la zona.

L´herba berruguera, com el seu nom indica, té la facultat de que, feta en infusió i aplicada com a cataplasma en dies succesius, elimina les berrugues. Ara bé, cal remarcar que en cap cas s´ha de consumir per via interna: conté un potent alcaloid hepatotòxic.

EL PI GEGANT



A la Palma d´Ebre viu un arbre monumental: és un pi blanc, Pinus halepensis. Es desconeix la seva edat; està en perfecte estat de salut a dia d´avui. L´únic dany que mostra és una branca esqueixada de la nevada de l´hivern de 2010. Però les seves acícules són verdes, i si passejes per sota d´ell, es nota que és viu, i que agraaeix la teva atenció, amorosint-te sota les seves branques.

Diuen que, la gent sensible, nota una vibració especial sota el seu aixopluc...i es pot sentir com una música especial, de fades, si t´atanses al seu superb tronc...

VERD FONOLL

Aquest any els agricultors han decidit no llaurar massa, de manera que als camps d´oliveres han pogut crèixer algunes espècies que altres temporades no habien pogut prosperar. Una d´elles és el fonoll, Foeniculum vulgare, que en aquesta imatge és a prop d´una gran figuera, i ha format un petit prat.

Amb el fonoll podem aromatitzar plats, bé amb trossos del seu tronquet, bé recollint les petites llavors, amb temps i paciència. Amb elles es poden guarnir masses per fer tortes, pastissos...donant un deliciós aroma anisat.

I si agafem un tros de branca i ens el fiquem a la boca, gaudirem d´una fresca sensació a les nostres passejades muntanyenques.